Un comiat en Do Major per al gran Rafael

Estimat Rafael López Revert,

Ahir per la nit, després d'una reunió a la falla vaig conéixer una trista notícia. Havies faltat, als 91 anys. Des de la gran estima i respecte que sempre he tingut per tu, em veig obligat a escriure't esta carta.

Des de ben menut vaig sentir una especial atracció per la música, cosa que expressava diàriament fent sonar tot allò que, sent instrument o amb semblança d'instrument, arribava a les meues mans. Per a mi, va ser molt important aquell llunyà estiu, el qual no recorde ja ni quin any era, en el qual vaig començar a estudiar música a ta casa, una casa per on havien passat centenars de persones per aprendre solfeig, piano, acordió, guitarra, cant...

I en ta casa vaig estar un parell d'anys, aprenent a llegir partitures, a solfejar, a cantar la lliçó dempeus, al costat del teu piano alemany de paret que feies sonar amb tanta solera i gràcia. Possiblement vaig cantar centenar de lliçons en 4x4, 2x4, 3x4, 6x8... En clau de Sol, de Fa i de Do.

I un bon dia, per fi, vas dir que podia seure davant del teclat electrònic, que començara a tocar una partitura. Quin dia més gran! Ja em creia un gran pianista sense haver començat! Recorde les bonegades per dur el ritme amb el peu. Això era cosa de músics analfabets, em deia.

I tantes voltes vaig tocar eixa peça que ja ni mirava el paper. I em queixava. Reclamava tocar més coses. I recorde la teua resposta: Xiquet, tu vols tocar-li el cul a la nóvia sense tindre nóvia...

Eloqüent i sabut com el que més. Passàvem hores i hores xarrant de música. Em contaves les teues aventures de jove, amb la teua orquestra en la qual tocaves l'acordió. Recorde els teus títols de música, penjats a la paret del piano i en els quals figurava la lletra de "Lo cant del valencià", en valencià, la qual cosa em cridava molt l'atenció per ser títols oficials fets en l'època de la dictadura.

Jo gaudia quan m'ensenyaves les teues creacions, perquè Rafael, conegut popularment com el Tio Potage, composava peces per a banda, per a coral... Encara recorde quan vaig anar amb tu i la teua dona a l'església de Canet d'En Berenguer, el dia que la banda i un tenor estrenaven una obra teua, dedicada al Far de Canet, lloc on va viure de jove la teua dona, filla d'un farer que fins i tot va estar al càrrec amb tota la família d'eixa important senyalització marina a les Illes Columbretes.

Rafael coneixia totes les històries del Port de Sagunt. Era una enciclopèdia. Valencianista convençut i home d'esquerres, i al mateix temps home religiós i molt respectuós amb tot el món. Era una gran persona, literalment per la seua altura i també en tot el sentit de la paraula. A ell li dec els meus coneixements teòrics musicals i el meu respecte per eixe llenguatge universal que ens uneix més que qualsevol altre llenguatge a tots els humans. Sempre m'ho deia: Una partitura la pots llegir tu, ací en València i la poden llegir igual que tu en Amèrica o el Japó.

Sempre m'has tingut en un lloc destacat entre els teus alumnes i jo ho sé. Fins fa poc, encara telefonaves a casa de mos pares per a preguntar per mi i per a reclamar que anara a vore't. Este maleït ritme de vida actual no permet que fem cas a tot el món que estimem. Farà poc més d'any i mig que vaig anar a vore't. Xarràrem de moltíssimes coses i et vaig regalar el disc dels Germans Caballer, on toque algunes peces de dolçaina i també algunes percussions. Recorde la teua cara d'alegria i de satisfacció.

I hui, recorde més encara el CD que tu també em regalares i em dedicares amb les teues composicions. Hui i sempre estarà en un lloc destacat del meu arxiu perquè ara que ja no estàs físicament entre nosaltres, sempre estaràs al meu cor, estimat mestre.

Que la música t'acompanye en el nou viatge i moltes gràcies per tot el que em vares ensenyar.


Descansa en Pau, mestre.